Comentarios:

El texto se corresponde al redactado por el autor quando lo envió a la revista. Es possible que haya alguna diferencia con la versión impresa.

Se ha respetado la ortografía original.

barra

Enlaces de interés

Institucionales

Acadèmia Valenciana de la Llengua

Política Lingüística (Generalitat)

Biblioteca Valenciana Digital

Biblioteca Lluís Vives

Institució Alfons el Magnànim

Referencia

Diccionari valencià en línia

Diccionari Català-Valencià-Balear

SAÓ: Sistema d'ajuda a la lectura en veu alta del valencià

Otros

Taula de Filologia Valenciana

“La Corona d'Aragó redescoberta” Lletraferit, 2003 (59): 26

Rectificar és de sabis i ya era hora que ho feren. En el PSOE mai acceptaran l’influència del valencianisme i negaran tres voltes i les que facen falta que ens lligen, a nosatres o a qualsevol manual d’història, pero en tot cas és positiu i hem de saludar en satisfacció que JI Pla haja deixat d’obcecar-se, encara que siga formalment, pels PP.CC. Per fi ha descobert, imaginem que en sorpresa, que els valencians tenim identitat pròpia i que la manida confederació era, en tot cas, catalano-valenciano-aragonesa ("Levante-EMV", 24-11-02), idea que s’expressa sintèticament en la coneguda i per alguns denostada forma tradicional “Corona d’Aragó”. És un canvi de nomenclatura, pero també de fons. El nom dels PP.CC. implica un proyecte polític inacceptable per a una immensa majoria de valencians que dificulta les normals relacions entre Valéncia i Catalunya, a més d’excloure el tercer en discòrdia (Aragó, com Teruel, també existix). L’Eix Mediterràneu és un terme neutre pero que, precisament per això, igual podria servir per a la costa adriàtica que per al pròxim orient, i no nos ajuda gens a recuperar els lligams històrics que Madrid tant s’ha preocupat per esborrar. Recordar la Corona d’Aragó i l’igualtat institucional dels dos regnes i el principat que formaven el seu núcleu dur (vejau, sinó, el procediment seguit en el Compromís de Casp) nos interessa a tots. És necessari i convenient per a recuperar la normalitat de les relacions entre Aragó, Catalunya i Valéncia, perque està molt bé recórrer a la germanor i cooperar sempre que es puga. Moltes vegades els nostes interessos coincidixen i pressionar junts en Madrid o en Brusseles ha de ser necessàriament més productiu que anar cadascú pel seu conte. Pero també cal tindre clar que “germanor” no és “entreguisme” ni supeditació. Molt a sovint Catalunya és una competidora econòmica de primer orde per als valencians i en eixe punt cadascú ha de buscar-se la vida per a defendre lo seu. A ningú se li escapa la feresta lluita entre els ports autònoms de Valéncia i Barcelona, o que l’apertura d’un eix de comunicació eficient en França a través de Saragossa i Canfranc no els interessa gens ni als catalans ni als bascs. Els aragonesos ho han tingut sempre molt clar i, a pesar de les bones relacions que han cultivat tradicionalment en els valencians, quan s’han sentit (supostament) amenaçats pel PHN han eixit en bloc al carrer a defendre els que consideren els seus interessos. Ara només falta que els partits valencians s’obliden de quimeres i, arraïlats en la nostra història, deprenguen a comportar-se en els nostres veïns sense complexos d’inferioritat.

Àngel Calpe