Publicado el

Ressenya de Millorem la pronúncia, de Josep Saborit (AVL, 2009)

Basada en la presentació del llibre feta en la II Jornada sobre el valencià, pedagogia (llengua i literatura), ús social i normativa, de Taula de Filologia Valenciana. Alzira, 23 d’octubre del 2010.

El llibre Millorem la pronúncia de Josep Saborit fa una descripció detallada del sistema fonològic del valencià amb la intenció de proposar un estàndard oral natural, acostat als diferents parlars valencians tradicionals, realçant els aspectes positius que en tenen i aportant solucions a l’empobriment de la pronunciació valencià que es pot percebre entre les noves generacions de parlants.

Per a entendre millor la qualificació de l’autor per a fer un estudi d’estes característiques, convé aguaitar la seua biografia. Josep Saborit nasqué en la ciutat de València l’any 72, però va créixer i ha viscut bona part de sa vida en un carrer que separa dos pobles: les Alqueries i Borriana. La seua família és quasi tota de la primera localitat, un poblet de la Plana d’uns 3.500 habitants, però son pare és barceloní fill d’un valencià emigrat, i tingué l’experiència d’aprendre el parlar valencià ja amb 17 anys. Esta experiència lingüística li la transmeté al seu fill des de xicotet. Així, li feia notar les diferències del valencià que es parla en diversos pobles i comarques, en especial el contrast entre la Plana i el Maestrat per un costat, i el parlar apitxat de les comarques centrals per un altre, o entre el parlars valencians en general i el barceloní o català oriental que coneixia i parlava de primera mà. Les diferències entre les diverses formes de parlar la nostra llengua que li feia vore son pare induïren el nostre autor a interessar-se per la dialectologia i, en especial, per la fonètica.

A partir d’una informació de camp tan rica, Saborit detectà afirmacions inexactes sobre els parlars valencians quan llegí el que probablement siga el llibre de referència de la nostra dialectologia: Els parlars catalans, de Joan Veny. Explica l’autor que, a mesura que el llegia, més i més inexactituds trobava sobre el valencià, per la qual cosa acabà per deduir que, en general, hi ha poc de coneixement acadèmic sobre el valencià tradicional o popular.

Saborit publicà en 1998 el seu primer estudi sobre dialectologia, El valencià de les Alqueries, en base a un treball de carrera. En eixe treball feia notar l’avanç del betacisme, de la pronúncia alveolaritzada /s/ de la fricativa prepalatal sorda /ʃ/ (caixa à *caissa), i de molts altres trets innovadors que campen pel valencià. En eixe primer treball se n’adonà que molts trets lingüístics del valencià tradicional eren assenyalats en els manuals escolars com a col·loquials i que molt sovint els professionals de la llengua tendien a desautoritzar tot allò que no estiguera explícitament admés per la normativa, cosa que, en aquell temps, incloïa bona part dels trets valencians específics no compartits per altres parlars de l’àmbit lingüístic. Prendre consciència d’una situació tan adversa expliquen el gran treball de camp que hi ha darrere de Millorem la pronúncia.

L’obra té com a objectius bàsics dignificar la fonètica tradicional valenciana i descriure la seua riquesa i la seua diversitat harmoniosa. Des de la descripció, l’autor proposa un model de locució estàndard que reunix i sintetitza la riquesa de tots els parlars valencians: el vocalisme plenament obert de les vocals è i ò, la pronúncia etimològica de les plosives (vinT, camP), l’articulació clara de la prepalatal de Xixona, l’alveolar en toTS (no *totx), la distinció de /b/ i /v/, la lateral /ll/ i les sibilants sonores. Un estàndard oral que no pretén degradar cap parlar valencià però que alerta de l’avanç de les innovacions que ens acosten al castellà i de l’actitud laxa, massa permissiva, que hi ha respecte a eixe avanç entre els jóvens.

Saborit defén que la salvaguarda de la fonètica tradicional valenciana és fonamental per al manteniment de la nostra identitat lingüística com a valencians i advertix, amb raó, que molts dels fonemes amenaçats no es recuperaran si els deixem perdre (les vocals obertes, la /v/, la /ll/, el so /ʃ/). Argumenta que recuperar una paraula genuïna desplaçada per un castellanisme és una tasca relativament fàcil, però recuperar un fonema perdut és quasi impossible. Qualsevol estudi estadístic demostraria que actualment el valencià del jovent s’ha degradat respecte al parlar dels seus pares i avis. ¿Com podem admetre o permetre que la generació que té més formació lingüística en valencià parle pitjor que les generacions precedents?

Cal considerar, a més, que la fonètica tradicional valenciana és un tresor, no solament perquè siga la nostra, sinó per tot allò de positiu que ens aporta: és el punt de connexió amb la resta de llengües romàniques, que el castellà trenca d’una forma ferotge. El valencià que parla bé la seua llengua aprén amb facilitat a pronunciar el portugués, l’italià i el francés i fins i tot l’anglés, encara que no siga un idioma romànic. La versatilitat de la nostra fonètica tradicional ens fa grans, perquè no hi han llengües millors o pitjors, però és innegable que un sistema fonològic ric aporta beneficis als seus usuaris, els fa més universals, els dota d’eixa versatilitat que no tenen els parlants de llengües amb més pocs fonemes com els passa als parlants monolingües de castellà, de l’àrab, de la majoria de grans llengües asiàtiques i de tantes altres.

El llibre s’estructura en sis apartats. Els dos primers estan dedicats respectivament a les vocals i les consonants valencianes. El tercer ens parla de la relació entre ortografia i fonètica. L’apartat quart introduïx els dialectes valencians actuals des d’un punt de vista descriptiu i el quint ens dóna mostres i transcripcions dels diversos parlars valencians. Per últim, l’apartat número sis arreplega uns utilíssims exercicis de correcció fonètica. L’obra es completa amb un CD on es troben les pistes d’àudio amb els exemples i converses que venen indicats en els llocs oportuns del text escrit. El llibre inclou també uns mapes ben aclaridors que permeten comprovar d’una ullada l’extensió de determinats fenòmens fonètics que presenten variació en els parlars valencians. Com es pot comprovar per esta descripció, Millorem la pronúncia no sols aporta una utilíssima descripció de les característiques fonètiques del valencià, sinó que les exemplifica i, el que és més important, dóna estratègies per a perfeccionar la pronúncia de la nostra llengua i a ajudar a recuperar, si és el cas, fonemes que el parlant haja perdut o no realitze clarament.

Si alguna crítica se li pot fer a l’obra són alguns xicotets oblits que, esperem, es podran esmenar en pròximes edicions. Es troben a faltar apartats dedicats a casos concrets com ara la realització del plural de les paraules acabades en –st, –sc i –xt, on s’enfronten la pronúncia clàssica i tradicional que simplement afig una esse final, i la solució moderna que prioritza els plurals en –os i que, tot siga dit, acosta els parlars valencians i els catalans occidentals al castellà. O també un altre capítol dedicat específicament a la pronúncia dels grups cultes com –mpt, tm, gg, etc., perquè, per ultracorrecció, no és infreqüent escoltar una realització quasi-ortogràfica en el pas a l’oralitat, fenomen que justifica el tractament d’este tema en tot treball que done pautes ortoèpiques. Són oblits menors que no desmereixen en absolut la vàlua i l’interés de l’obra.

Autor: Josep Saborit Vilar
Títol: Millorem la pronúncia
Editorial: Acadèmia Valenciana de la Llengua
Col·lecció: Recerca. Núm. col·lecció: 11
Data d’edició: 2009
Descripció física: 276 p.; 24 x 17 cm + CD
ISBN: 978-84-482-5297-7

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *