Ressenya basada en la presentació feta en el Museu de la Ciutat de València, dijous 21 de juny del 2018
L’autor del llibre “El valencianisme lingüístic”, Abelard Saragossà, va nàixer el 1954 en la localitat valenciana de Silla, on va créixer arrelat a la terra i preocupat des de ben jove per millorar la realitat social valenciana. Esta preocupació l’ha dut a mantindre’s en una evolució constant, reavaluant i matisant les seues idees però mantenint-se sempre fidel al nucli central del seu pensament: reconciliar els valencians amb sí mateixos i fer créixer un valencianisme positiu i integrador que siga transversal i compartit per la gran majoria del seus conciutadans. Així, la voluntat de servir al seu poble, el valencià, l’ha manifestada de la millor manera que ha sabut: estudiant, ensenyant i divulgant la llengua que ens és pròpia.
No de bades Abelard Saragossà té una vasta formació filològica que li ha dut a abordar des de diversos punts de vista la normativa lingüística valenciana, en especial aquells aspectes gramaticals que separen innecessàriament el valencià heretat de la llengua dels llibres. Podem parlar d’un homo gramaticus, probablement el millor i més competent amb qui comptem en l’actualitat, que basa el seu treball en l’observació, la comparació, el raonament i l’argumentació, tot això amerat d’un profund humanisme que el fa sentir un respecte immens pels parlants i pels seus estudiants. Este és, en la meua opinió, la línia més característica de la seua obra, línia que es manifesta amb tota la seua força i lucidesa en el llibre “El valencianisme lingüístic”.
Saragossà té un estil expositiu metòdic, que busca fonamentar cada afirmació de manera inequívoca, de manera que, a sovint, es veu impulsat a revisar de manera crítica llocs comuns que s’han anat formant en el àmbit de la llengua i del valencianisme. Perquè la relació dels valencianismes amb la llengua en els últims 50 anys no ha deixat de tindre un punt de controvèrsia i conflicte, a vegades molt intensos. La discreta polèmica encetada per correspondència en els anys 50 del segle passat, entre un Manuel Sanchis Guarner exiliat a Mallorca com a castic de postguerra i un Joan Fuster ofegat en la provincianitat de la València coetània, reflectixen els inicis de les divisions en matèria lingüística, que havien quedat esmortides i testimonials després de l’acord ortogràfic de les Normes de Castelló i de la creació de l’Institut d’Estudis Valencians durant la guerra, però que ressorgien en aquell ambient de franca hostilitat contra tot allò que olguera a valencià. Com és sabut, Sanchis-Guarner preconitzava un valencià culte, fabrià i coordinat amb la resta de l’àmbit lingüístic però connectat amb la realitat lingüística valenciana i amb la tradició literària dels valencians. Per contra, Fuster apostava per deixar-se d’històries i passar a escriure directament en el model usat pels escriptors catalans, negant l’existència o la importància d’una literatura pròpiament valenciana.
Per desgràcia, eixa tensió dialèctica encara continua hui, si bé matisada perquè els anys i la història no passen de bades. El conflicte lingüístic sobre la naturalesa i codificació del valencià apareix encarrilat amb la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i, en especial, amb la publicació de les seues obres normatives, caracteritzades pel seu esperit integrador. Això no obstant, la temptació de fer ús polític de la llengua és encara massa forta. Ho hem vist a un costat de l’espectre polític, en escoltar coses que feia anys que no es deien en públic: s’acusa el valencià de ser llengua aldeana, de ser motiu d’imposició i d’exclusió del castellà, de ser conflictiva. No passa dia sense que l’escola en valencià siga objecte de polèmica. Actituds lamentables que hem de combatre activament, perquè ningú que visca la realitat valenciana, amb honestedat, pot dir que la posició del castellà, clarament hegemònica en la nostra societat, es pot considerar de cap manera amenaçada.
Però, per altra banda, a l’altre costat de l’espectre polític, ens hem vist immersos amb perplexitat en una autèntica contrareforma lingüística, un atac planificat i sistemàtic que pretén despullar en la pràctica a l’AVL de la seua competència normativa, prohibint de facto l’ús del model de llengua que propugna la institució valenciana en l’administració pública del Consell i ens que en depenen. El mateix sector que ara tracta d’impedir l’ús de les formes lingüístiques recomanades per l’AVL porta anys denunciant la presumpta imposició de la polèmica llista de paraules d’Amadeu Fabregat en els inicis de l’antiga RTVV, que es limitava a recomanar l’ús prioritari de formes lingüístiques valencianes en una televisió per a valencians. El mateix sector que ha insistit històricament que el problema no estava en la normativa sinó en l’ús del valencià, està usant tot el poder que té o s’arroga la unitat administrativa on s’ha fet fort, la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM) per a imposar la seua visió de com ha de ser la llengua formal dels valencians. Una direcció general, no ho oblidem, que es situa jeràrquicament en el quart nivell del govern valencià i que, per estar en mans d’un partit valencianiste, caldria pressuposar que hauria d’actuar amb un tacte exquisit en qüestions de llengua i, en especial, en relació a la institució normativa dels valencians. Per desgràcia, no és així i, a la publicació amb caràcter obligatori d’uns criteris lingüístics que censuren les formes valencianes que no reconeix l’Institut d’Estudis Catalans, cal afegir l’ús tendenciós que s’està fent de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià, els intents de capgirar per complet el model de valencià que usava Canal 9, la impossibilitat d’usar la plataforma de traducció Salt per a traduir al model de valencià de l’AVL i els intents de desmuntar la Xarxa Aviva, que coordina els servicis lingüístics dels ajuntaments assistits per l’AVL però que queda fora del control de la DGPLGM.
“El valencianisme lingüístic” només analitza la primera d’estes actuacions. Pot paréixer poca cosa, però no es poc, perquè en els debats sobre la llengua nostrada han abundat molt les opinions poc fonamentades, i necessitem tindre fonaments per a poder opinar i argumentar. Així, el llibre usa l’anàlisi dels Criteris lingüístics de la DGPLGM contrastant-los amb les recomanacions de l’AVL per a mostrar les incongruències d’un sector del valencianisme i la vinculació entre ideologies i models lingüístics.
No de bades l’obra compta amb una característica poc habitual: el pròleg i l’epíleg van a càrrec de dos catalans, que entenen que la llengua que compartim ha de servir de nexe d’unió entre els nostres pobles, i que el pluricentrisme normatiu és part de la solució i no del problema. En el pròleg, Jordi Manent, exdirector del Centre de Normalització Lingüística de Barcelona, membre de la Plataforma per la Llengua i actual subdirector de la Revista de Catalunya, demana “un acord de país sobre el model normatiu valencià”. Francesc “Fonxo” Blanc, professor retirat de llengua i literatura catalanes del Camp de Tarragona, titula l’epíleg de manera contundent: “Diglòssia interna, autoodi: esmena a l’AVL”. Son dos mostres, significatives al meu parer, que les disputes dels valencianismes al voltant de la llengua tenen més a vore amb nosaltres mateixos que amb bona part dels catalans.
“El valencianisme lingüístic” és, en summa, una invitació a abordar el tema normatiu des del rigor científic, evitant l’essencialisme, l’elitisme i el maximalisme que tant de mal ens fan, i respectant la institució que els valencians ens hem donat per a orientar les qüestions lingüístiques que ens són pròpies. Només així podrem aconseguir que el valencià siga nexe d’unió de tots i no causa de polèmiques estèrils.
Abelard Saragossà i Alba (2018) El valencianisme lingüístic. Una contribució per a conéixer-lo. Valencia: Àrbena [Col·lecció Ariola, 4], 276 pp. ISBN 978-84-947016-6-5.
