Publicat el dia

Redescobrir la Declaració Valencianista de 1918

Redescobrir la Declaració Valencianista de 1918 (DV18) és un exercici magnífic que ens pot ser de gran ajuda en la superació de les divisions que han afectat els valencians en qüestions identitàries. En efecte, es tracta d’un document sintètic (no tant les glosses que l’acompanyaren en el seu temps i l’acompanyen hui), que toca pràcticament tots els aspectes que en els últims anys han sigut més controvertits en la societat valenciana.

La seua pròpia existència ja desmentix la visió segons la qual abans de 1962 no havia existit valencianisme digne de tal nom. Esta situació d’oblit està causada en part per la diferent orientació que el nacionalisme fusterià té en relació al valencianisme tradicional. El primer es basa en la preeminència de la llengua i la cultura com a factors definitoris de la identitat que, en conseqüència, havia de ser essencialment catalana, mentres que el segon es basa en la identitat territorial creada per la història, les institucions forals i trets culturals específics que justificaven una “valencianitat” genèrica però diferenciada. Estes aproximacions tan diferents a la identitat col·lectiva dels valencians havia de donar lloc per força a cosmovisions diferents i, en alguns punts, contraposades.

En l’article que seguix tractaré d’exposar aquelles característiques de la DV18 que en la meua opinió ens resulten més interessants en l’actualitat amb la mirada posada en la superació del conflicte dels valencianismes.

En primer lloc cal destacar que les bases s’ocupen exclusivament de la qüestió nacional valenciana, probablement el màxim i únic punt d’unió de les entitats que les firmaren i de les persones que les glossaren. Així, les bases comencen declarant que prescindixen “de les idees que ‘n atres ordens pogueren professar els seus components” per a evitar dissensions, i de fet no tracten altres aspectes polítics com ara l’eix burgesia/obrerisme, o la discussió monarquia/república, que tenien plena actualitat en aquella època. Les bases tenen, per tant, la intenció expressa de ser les mínimes comunes que idealment haurien de ser adoptades per tots els partits valencian(iste)s, d’acord amb les regles democràtiques. De fet, és possible observar matisos entre els glossadors precisament en aquells temes que, amb el temps, arribaran a ser especialment polèmics: la concepció de la llengua, la interpretació del passat prejaumí, els vincles etnolingüístics amb els catalans i les relacions amb Catalunya, etc. Però sobre totes eixes diferències preval un esperit de consens i de posar allò valencià per damunt de tot. I com aconseguixen eixe miracle aparent? Afirmant que la personalitat valenciana existix, com existix la catalana, la gallega, la castellana o la basca. I per a poder afirmar este punt, nucli de la Declaració, recorren a la identitat històrica dels valencians.

Este punt de partida determina lògicament el marc territorial en què es mou la DV18: el que històricament formava el regne de València. La decisió d’adoptar este marc territorial i no un altre es fonamentava en quatre raons: l’existència d’una llengua pròpia, la valenciana, l’existència d’una modalitat racial específica, d’una continuïtat històrica comuna i d’unes condicions econòmiques compartides. A pesar d’aparéixer en tercer lloc, la continuïtat històrica és la que dóna fonamentat a la identitat territorial, que es justifica per unes lleis i unes institucions forals compartides al llarg dels segles. A partir d’eixa identitat es pot reclamar un Estat Valencià (no una mera descentralització administrativa) que es base en la voluntat del poble valencià de vore reconeguda i respectada la seua personalitat diferenciada i protegits els seus interessos com a col·lectivitat.

En eixa definició de col·lectivitat ens poden xocar les al·lusions a la “modalitat racial valenciana”, especialment si les observem fora del seu context original. La manera com cal entendre ací la raça no és des d’una visió biològica sinó etnogràfica, històrica i cultural (A. Cucó, El valencianisme polític), és a dir, equivalent a allò que ara diríem genèricament “poble valencià”. Esta noció no té en cap moment connotacions de pretesa superioritat respecte a uns altres pobles sinó que únicament vol assenyalar l’especificitat i singularitat dels valencians entre els altres pobles de la península Ibèrica. Cal tindre en compte, a més, que esta referència es fa en un moment en què la població valenciana tenia encara una composició relativament homogènia. Faltaven per vindre les grans allaus immigratòries de la segona mitat del segle XX (principalment d’altres parts d’Espanya) i de principis del present (principalment de la resta d’Europa, Àfrica, Llatinoamèrica i algunes parts d’Àsia). En tot cas, cal destacar que l’existència del “tipus valencià” no partix d’una definició lingüística, encara que reconega la importància d’este factor, sinó que dóna primacia als lligams col·lectius fornits per l’esdevindre històric.

Naturalment, esta visió “racial” s’estén a la resta de pobles de la península Ibèrica. Així, per exemple, Ignasi Villalongadistingix quatre nuclis racials en la glossa de la segona base de la DV18: “el galaic-portugués, el basc-navarrés, el castellà i el nostre, integrat per Catalunya, Mallorca i València” . És de destacar que els redactors, en allò que ens afecta als valencians, no utilitzen mai el nom d’una de les parts per a referir-se al conjunt. Sempre que han de referir-se als antics estats de la Corona d’Aragó vinculats lingüísticament fan una enumeració del nom dels territoris o recorren a un gentilici compost, com ara català-valencià-mallorquí (antecedent de català-valencià-balear ), com es pot vore també en la glossa que fa Martínez Ferrando de la base quarta. Per als autors de la Declaració, admetre la vinculació especial entre catalans, valencians i balears no és obstacle per a reconéixer l’especificitat valenciana:

“I és que València conserva una fesomia en la llengua, en les costums i en l’art molt peculiar, que li donen una personalitat inconfundible. I, sobre tot, la voluntat del poble —factor decisiu, segons el principi de les nacionalitats— clarament imposa la decisió de constituir un Estat a part de Catalunya i Mallorca.” (I. Villalonga, base 2)

“Diem que esta Base [la constitució de l’Estat Valencià] és la fonamental reivindicació nostra, perquè en ella, pressuposant que ètnica i filològicament estem relacionats amb Catalunya i Mallorca, demanem la constitució d’un estat autònom, propi, per a demostrar el nostre respecte a la personalitat valenciana i la seua voluntat.” (I. Villalonga, base 2).

Que valencià i català eren la mateixa llengua no era ni un secret ni un drama per al valencianisme de principis de segle, encara que hi havia matisos significatius entre els comentaristes de la Declaració. En aquell moment ningú havia proposat de bon de veres que els valencians hagueren de renunciar a la seua identitat onomàstica (és a dir, substituir sistemàticament l’històric llengua valenciana per llengua catalana ) ni molt menys deixar d’usar les formes valencianes de la llengua. Només cal llegir la Declaració i les glosses per a trobar un bon grapat de vegades les expressions llengua valenciana, idioma valencià valencià junt a la clamorosa absència d’alternatives onomàstiques, o comprovar com estan escrits la Declaració i els comentaris. La DV18 fon escrita amb la clara intenció de seguir les propostes codificadores de Fabra i de l’IEC sense que açò fóra en absolut incompatible per als redactors amb l’ús d’un model lingüístic inequívocament valencià. La llengua es vivia com un element d’identitat interna, interpretada en clau valenciana, però també de germanor amb els altres territoris que la parlen.

La llengua, en suma, no era conflictiva perquè encara no havia sigut ideologitzada des del pancatalanisme (que, encara que a vegades obviem este fet, no és exclusivament ni majoritàriament valencià), el qual exigix una llengua nacional unitària, amb un únic nom vàlid, català , i amb un estàndard basat en el català central al que les altres varietats han de subordinar-se. Eixa desviació radical i tan significativa de la naturalitat amb què el valencianisme de la DV18 abordava el tema de la llengua pròpia, tingué conseqüències dramàtiques quan prengué força a València, ja que acabà per generar una reacció antitètica quasi-especular que propugnava la separació lingüística de valencià i català: a) per una banda, per a evitar l’assimilació completa del primer pel segon; b) per altra, perquè eixe conflicte lingüístic intravalencià —per a diferenciar-lo del que existix amb el castellà— nasqué directament lligat a l’abordatge que es feia de la identitat col·lectiva. Ja s’ha apuntat que, des d’una perspectiva etnolingüística (fusteriana), el fet de parlar una mateixa llengua condicionaria l’adscripció nacional dels valencians. Si, en paraules de Fuster, “ser valencians és la nostra manera de ser catalans” perquè parlem català, és evident que és possible una lectura oposada diametralment usant el mateix principi. Si la identitat ve determinada per la llengua, per a que els valencians no siguen nacionalment catalans la llengua valenciana ha de ser diferent i independent de la catalana. Per a superar definitivament eixe enfrontament, que només servix per a malbaratar energies, cal abandonar la lectura essencialista que unix llengua amb comunitat nacional i tornar l’esquema que trobem en la DV18: respectar la identitat onomàstica i lingüística valenciana sense renunciar per això a la comunitat lingüística amb catalans i balears, partint d’una concepció clarament policèntrica de l’idioma. Afortunadament, encara que no sense dificultats, esta via comença a ser preponderant en la societat valenciana actual gràcies, entre altres, al paper moderador de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

Per altra banda, en separar llengua d’adscripció nacional és possible donar una solució funcional no conflictiva a la dualitat entre les comarques valencianes de parla valenciana i les de parla castellana. La DV18 defén la cooficialitat de les dos llengües, tot i potenciar clarament la valenciana, en atenció a eixa dualitat territorial. Vist des de la nostra època, és evident que ara la dualitat és menys marcada que a principis del segle XX perquè hi ha moltíssims més valencians que poden expressar-se en les dos llengües. Això és així perquè la presència del castellà és ara molt més important en els territoris valencianoparlants, sobre tot en les ciutats, i encara que l’aspiració de reincorporar viles com Énguera, Oriola, Xèrica o Sogorb al món valencianoparlant sembla lluny de poder aconseguir-se, l’escola i els mitjans de comunicació en valencià han fet possible que la nostra llengua no resulte aliena en eixes comarques. En tot cas, ara com ahir la fórmula està clara: promoció i compromís ferm per l’ús del valencià i respecte escrupolós dels drets lingüístics de valencianoparlants i castellanoparlants. Amb els matisos que es vullga, este és l’únic model viable i acceptable per a la gran majoria de la societat valenciana.

La desvinculació de la llengua com a factor essencial de definició de la nació té altres conseqüències rellevants. Com ara, varia completament la manera d’abordar les relacions amb els pobles veïns. És ben conegut que les tesis fusterianes tenien com a conclusió lògica la unió íntima entre València i Catalunya en un ventall que anava des del “regionalisme” més o menys estratègic d’un País Valencià dins dels PP.CC. a l’assimilació directa del territori valencià en la Gran Catalunya defesa, entre altres, per Josep Guia. Per contra, l’aproximació que fa la DV18 és ben distinta. Lluny d’essencialismes, propugna unes relacions des d’un punt de vista clarament pragmàtic, polièdric i sectorial. Pragmàtic perquè depén d’interessos concrets, polièdric perquè entén que caben relacions amb pràcticament qualsevol territori (implícitament, de l’Estat Espanyol) i sectorial perquè estes relacions no es plantegen amb caràcter exhaustiu sinó centrades en els àmbits que interesse. Així, cabria una mancomunitat entre València, Catalunya, Balears i el Roselló per motius lingüístics, però també amb Múrcia per l’interés harmònic de caràcter agrícola i comercial, etc. I això, naturalment, amb independència de les relacions amb l’estat central. És a dir, no es tractaria de fer una federació dins de la federació sinó d’establir els mecanismes de cooperació en temes d’interés comú amb altres territoris.

Perquè fins ara no hem parlat de l’articulació política que proposa la DV18. Com s’explicita en la base dos, els autors partixen de la sobirania del poble valencià per a constituir-se en un estat amb la configuració constitucional que este vullga donar-se d’acord amb els principis democràtics. Dit així, podríem pensar que ens trobem davant d’un cas clàssic de nacionalisme que busca arribar a ser un estat independent. Això no obstant, la Declaració és clarament federal i no independentista, probablement perquè els autors sabien que la independència era un objectiu quasi impossible d’aconseguir i perquè buscaven concitar tants suports com fóra possible entre els partits polítics valencians. Al cap i a la fi, es tractava d’unes bases, no d’un programa concret. En tot cas, es planteja una sobirania compartida amb competències clarament delimitades entre la futurible Federació Espanyola o Ibèrica i les diferents regions i nacionalitats històriques que havien de conformar la supernació espanyola [sic]. La menció a les nacionalitats i regions entra dins d’una concepció flexible, que fugia del “café para todos” i apostava per un federalisme asimètric en què València havia de ser capdavantera junt a Catalunya, Bascongades [sic] o Galícia. Ara bé, quan arriba la qüestió dels diners critica per injusts i poc flexibles els concerts econòmics basc i navarrés i reclama una hisenda central i una altra valenciana (i en cadascú dels altres territoris de la Federació) amb fonts pròpies i suficients per a cobrir les necessitats respectives. Vist açò, seria un atreviment especular sobre quina opinió tindrien els firmants de la Declaració de l’actual estat autonòmic, però és inevitable trobar-ne paral·lelismes. Fins i tot en l’estructura interna que hauria de tindre l’Estat Valencià s’observa una elevada dosi de pragmatisme. Les bases sis i set reconeixen la importància política dels municipis i, encara que es critica l’artificialitat i poca funcionalitat de la província, es respecta la seua existència al temps que s’aposta decididament per la comarca com a àmbit territorial natural i espontani.

En línia amb el pragmatisme citat, crec que és important fer notar dos aspectes ben significatius des de la perspectiva actual. En primer lloc, la unanimitat i absència de complexos amb què es tracta el nom del país. És molt senzill: li deien simplement València. No calia res més ni s’escarotaven si havien de fer servir alguna perífrasis en els pocs casos en què haguera sigut possible confondre ciutat amb territori. Sense més històries. Sense més complicacions. En segon lloc, és molt significatiu que no se’n parle de la bandera dels valencians. Probablement perquè no era necessari. Ni la senyera coronada ni la senyera sense corona suposaven motiu de conflicte en aquella època. Ara bé, des del moment en què es propugnava un Estat Valencià és evident que calia una bandera específica que permetera distingir-lo d’uns altres estats de la Federació i del món. No és el moment d’analitzar ací el procés pel qual el valencianisme de preguerra abraçà progressivament la senyera amb diverses versions del blau com a símbol de tots els valencians (principalment amb corona o estrela sobre la franja blava), però este és un fet que està ben documentat gràficament.

Per a concloure, podríem dir que, amb independència de les discrepàncies puntuals que des d’una perspectiva actual puguem tindre respecte a la DV18, la realitat és que ens pot servir de gran ajuda a l’hora de reorientar els valencianismes. Perquè crec que és necessari tractar de superar les diferències que ens han esgarrat durant les últimes dècades, hem de tornar a un valencianisme que es base en la identitat historicopolítica dels valencians, i s’allunye explícitament de les fonamentacions etnolingüístiques. És més, una identitat historicopolítica sòlida permetrà abordar sense estridències el fets lingüístics d’una societat tan complexa com la nostra. En eixe sentit i amb totes les seues imperfeccions, el marc autonòmic de la Constitució Espanyola del 78 i els Estatuts d’Autonomia de la Comunitat Valenciana del 82 i del 2006 suposen fites històriques en la recuperació de la nostra identitat col·lectiva i del nostre autogovern. De fet, bona part dels assumptes que afecten més directament la vida dels nostres conciutadans està ja en mans dels governants valencians. Això no vol dir que tot estiga fet i que el valencianisme no tinga un paper en el futur dels valencians. Al contrari, són molts els reptes que encara el nostre poble i és responsabilitat nostra fer propostes factibles i assumibles a la nostra societat. Hem de saber conjugar la globalització en què vivim amb la potenciació de la nostra identitat i contribuir a millorar les condicions de vida dels valencians. En moments de crisi com els que travessem, la veu valenciana és més necessària que mai.

Deixar un comentari

Your email address will not be published. Required fields are marked *