La sentència del TSJCV que anul·la 11 articles i la posterior que invalida altres dos del decret 61/2017, del Consell, que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials en l’Administració de la Generalitat, posa de manifest una vegada més la importància que té la ideologia dels jutges a l’hora d’interpretar les lleis. Preceptes que funcionen sense cap indici (o denúncia) d’inconstitucionalitat en altres comunitats autònomes com ara Galícia o Catalunya es consideren contràries a l’ordenament jurídic en la nostra. Per si no quedara clar el biaix ideològic de les sentències, reproduïxc un fragment de la primera que és, simplement, delirant:
“Con independencia de la naturaleza, concepto o consideración que se pueda mantener sobre el valenciano y/o catalán, aun en la tesis de que una y otra lengua cooficial en las comunidades autónomas de Cataluña, Baleares y Valencia forman parte del mismo sistema lingüístico, que conforman una comunidad lingüística y ámbito lingüístico, que desde el punto de vista de la filología, valenciano y catalán sean la misma lengua, o incluso aunque se admitiera sin matices que científicamente son lo mismo valenciano y catalán y no lenguas similares– esta Sala no se define en ese punto- se juzga que el Decreto impugnado contraviene el sistema de fuentes determinado en la Constitución, aparte de no respetar el principio de jerarquía dentro del subsistema normativo autonómico valenciano”.
És a dir, que inclús en el cas que el propi tribunal acceptara que a una vora i altra del riu Sènia es parla la mateixa llengua, este considera que el marc legal “obliga” a traduir un document que passe de un costat a l’altre. Ni Kafka hauria anat tan lluny.
La sentència cau, entre altres coses, en el parany nominalista, assumint que dos noms distints han de referir-se necessàriament a dos realitats diferenciades i immiscibles. Potser alguns la celebraran perquè interpretaran que el TSJCV defén una visió autàrquica de la identitat valenciana, però en realitat la sentència va també en detriment de l’ús normal dels noms “valencià”, “llengua valenciana” o “idioma valencià”. En la pràctica, reforçarà l’obsessió dels seus antagonistes per usar “català”, sobre tot en els àmbits estatal, exterior o acadèmic, per a tractar d’evitar que la dualitat onomàstica o la visibilitat del valencià servixquen d’excusa per a fragmentar l’àmbit lingüístic. És més, els reforçarà l’obsessió que tenen contra els usos lingüístics més pròpiament valencians perquè creuran que la única manera de garantir la unitat és reforçant la uniformitat i acabant amb la diversitat.
En tot cas, ara toca estudiar la manera d’aconseguir que els drets lingüístics dels ciutadans valencianoparlants es puguen exercir, que es puguen relacionar amb l’administració en valencià amb normalitat i que no hagen de patir retards o inconvenients pel fet d’usar una llengua oficial que pareix que només ho siga sobre el paper. Si les fórmules que proposava el decret no són acceptables per al TSJCV, caldrà buscar-ne altres que ho siguen. La situació social del valencià i el seu ús administratiu (per cert, quasi inexistent en l’àmbit judicial), requerixen mesures de discriminació positiva per a poder aconseguir la igualtat efectiva amb l’altra llengua oficial, el castellà, sense que això es puga entendre de cap manera que va en detriment dels castellanoparlants.
