No és cap secret que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va nàixer envoltada de polèmica. El brillant i equilibrat dictamen del Consell Valencià de Cultura va ser adoptat pels partits polítics del moment i les Corts Valencianes aprovaren la creació de la institució en 1998, però no pogueren posar-se d’acord en els noms fins tres anys després. Eixa anomalia es pot explicar per la resistència dels actors més radicals de la batalla lingüística, els quals sabien que la nova institució anava a llevar-los per força part de raó per a donar-li-la, encara que fora mínimament, a l’oponent. Encara que el temps ha anat col·locant les coses en el seu lloc i el prestigi de l’Acadèmia és cada vegada més gran, hi ha sectors que continuen desconfiant del paper mediador i conciliador de la institució normativa valenciana o de la seua efectivitat.
Part dels qui quedaren a l’altra vora de la línia que marquen les Normes de Castelló no han sabut trobar les bondats del pacte lingüístic. El fet d’usar una ortografia extraoficial fa que siga fàcil reconéixer-los, i no s’amaguen a l’hora de demanar la derogació de l’Acadèmia i la promoció d’una normativa alternativa. M’estendré sobre este sector en una altra ocasió.
Per contra, la minoria dels qui quedaren a este costat de les Normes del 32 que encara s’oposen a l’Acadèmia han acabat per assumir a contracor que no serà possible derogar-la, i han apostat llavors per tractar de neutralitzar-la o minimitzar al màxim la seua influència. Ho han tingut més fàcil perquè l’AVL, amb la seua voluntat integradora, ha acceptat tots els usos lingüístics a què estan acostumats. N’ha afegit de nous, incorporant a la normativa, ja oficial, paraules i estructures gramaticals valencianes mal vistes pels uniformistes més ortodoxos, però els ha permés seguir escrivint com si l’Acadèmia no existira, excepte per a criticar-la o per a soscavar la seua tasca normativa.
La dificultat per a referir-me a este corrent que, dins de l’oficialitat, es caracteritza per la seua hostilitat a l’AVL i a qualsevol que la defenga, em du a proposar un neologisme tret d’un joc de paraules, amb un punt irònic, que partix de les primeres síl·labes dels llinatges de dos dels seus membres més destacats que, conjunturalment, ocupen càrrecs de responsabilitat institucional. De fet, les actuacions que fan ara que estan en el poder ens permet parlar d’una veritable contrareforma lingüística anti-AVL. D’ahí la “Contrareforma de TrenTo”, i d’ací el ‘trentisme’ i l’adjectiu ‘trentí’. Des d’ací demane disculpes si els al·ludits s’arribaren a sentir molests pel terme, perquè de cap manera seria just o apropiat circumscriure el corrent a eixes dos persones —si només en foren dos, ja no seria un corrent—, atés que es tracta d’un fenomen més ampli per més que minoritari.
Per posar alguns exemples il·lustratius, ‘trentisme’ seria maniobrar, amb èxit relatiu, per a que les unitats de terminologia de les universitats valencianes no participaren en una jornada organitzada per l’AVL i el Termcat. Caldria reflexionar per què ens resulta molt més fàcil dialogar i col·laborar amb els catalans que amb els valencians ‘trentins’, però així és el país en què ens ha tocat viure.
‘Trentisme’ seria que un especialiste en un autor valencià es negue reiteradament a participar en actes organitzats per l’AVL sobre eixe autor per a no perdre una presumpta “puresa immaculada”. Serà que pensen que tractar amb acadèmics és contagiós i raonar perillós.
‘Trentisme’ seria passar-se la vida plorant perquè en Canal 9 recomanaven usar ‘calcetí’, ‘alçar’, ‘esvarar’, ‘gel’ o ‘mirar’ en compte de ‘mitjó’, ‘aixecar’, ‘relliscar’, ‘glaç’ o ‘esguardar’, i ara, aprofitant la relació personal amb qui pot fer-ho, aconseguir que es publiquen en el DOGV uns ‘Criteris lingüístics’ que prohibixen en l’Administració autonòmica l’ús de formes normatives valencianes preferents.
‘Trentisme’ seria també capar un programa informàtic públic per a evitar que els ciutadans puguen traduir textos del castellà al valencià seguint el model de llengua de l’AVL.
Els dos últims exemples, trets d’accions que impliquen la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme, suposen un atac directe i planificat al pacte lingüístic entre valencians, per molts romanços amb què es vullga maquillar.
‘Trentisme’, com es pot vore, seria un terme que permetria etiquetar moltes actituds que compartixen l’hostilitat a l’AVL disfressada de coneiximent tècnic, ara exercida també des d’instàncies polítiques.
Com a proposta neològica que és, ‘trentisme’ no ha entrat (encara) amb este significat en els diccionaris ni en els bancs terminològics, que només arrepleguen, si ho fan, el d’un moviment sindical català de principis del segle XX, que resulta completament desconegut i superflu per als usuaris valencians en general.
M’agradaria reiterar, per últim, que la normativa de l’AVL és intencionadament àmplia per a que capiam tots (o quasi). Tot el que és normatiu es pot fer servir, i assumixc el risc que em tracten d’‘informal’ pel fet de fer-ho, igual que uns altres assumixen que els puguen dir ‘coents’ amb alegria militant. És el dret que tots tenim com a ciutadans valencians. Però les administracions valencianes haurien d’usar les formes lingüístiques, les estructures i el lèxic que recomana l’AVL per als usos públics, i no anar canviant en funció de qui ocupe els despatxos de l’avinguda de Campanar. Amb recomanacions i explicant el perquè de les coses, però sense prohibicions. Per a això es va crear l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
