València: Real Acadèmia de Cultura Valenciana [Premi Jaume Roig, 2], 2005, 257 pp.
ISBN 84-96068-69-2.
Text de la contraportada
Si la malaltia és inherent a la vida, les accions orientades a combatre-la naixen junt a la pròpia consciència de l’humanitat. En conseqüència, no existix llengua que no puga expressar situacions o conceptes relatius a la vida, la mort, estar sà o estar malalt, estar ferit o els remeis que s’han de posar per a recuperar-se. Estem en un dels camps lèxics que solen ser més rics en una llengua, situació que es veu potenciada en les societats avançades, perque a la riquea del vocabulari patrimonial s’afigen els tecnicismes dels professionals de la medicina. Quan intentem estudiar este camp, és relativament senzill accedir a l’argot dels professionals a través dels texts escrits que deixen constància de les seues activitats o investigacions.
Per contra, l’estudi de la llengua patrimonial és sensiblement més difícil, especialment si intentem reconstruir els usos de temps passats ya que, per eixemple, no podem contar en parlants vius a qui poder entrevistar, pero podem accedir per vies indirectes i una d’estes és la lliteratura, que no és sino un reflex de la societat de la qual naix.
Per a fer una primera aproximació al llenguage mèdic valencià i, per extensió, tècnic i científic, de les classes populars valencianes de finals del s. XIX, el present treball analisa un grup homogèneu de peces teatrals que oferixen la ventaja de reflectir en prou d’exactitut la llengua valenciana viva de la chicoteta burguesia i dels artesans de l’época. Concretament s’estudien des d’este punt de vista els sainets d’Eduard Escalante i Mateu (1834-1895), que es pot considerar l’autor més important del teatre valencià de l’época, el qual s’escriu i estrena en gran èxit un total de 47 sainets en un periodo que s’estén de 1861 a 1895.
Nota: S’ha respectat l’ortografia original del text de la contraportada
Portada i contraportada