No és cap secret que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va nàixer envoltada de polèmica. El brillant i equilibrat dictamen del Consell Valencià de Cultura va ser adoptat pels partits polítics del moment i les Corts Valencianes aprovaren la creació de la institució en 1998, però no pogueren posar-se d’acord en els noms fins tres anys després. Eixa anomalia es pot explicar per la resistència dels actors més radicals de la batalla lingüística, els quals sabien que la nova institució anava a llevar-los per força part de raó per a donar-li-la, encara que fora mínimament, a l’oponent. Encara que el temps ha anat col·locant les coses en el seu lloc i el prestigi de l’Acadèmia és cada vegada més gran, hi ha sectors que continuen desconfiant del paper mediador i conciliador de la institució normativa valenciana o de la seua efectivitat.
Part dels qui quedaren a l’altra vora de la línia que marquen les Normes de Castelló no han sabut trobar les bondats del pacte lingüístic. El fet d’usar una ortografia extraoficial fa que siga fàcil reconéixer-los, i no s’amaguen a l’hora de demanar la derogació de l’Acadèmia i la promoció d’una normativa alternativa. M’estendré sobre este sector en una altra ocasió.
Per contra, la minoria dels qui quedaren a este costat de les Normes del 32 que encara s’oposen a l’Acadèmia han acabat per assumir a contracor que no serà possible derogar-la, i han apostat llavors per tractar de neutralitzar-la o minimitzar al màxim la seua influència. Ho han tingut més fàcil perquè l’AVL, amb la seua voluntat integradora, ha acceptat tots els usos lingüístics a què estan acostumats. N’ha afegit de nous, incorporant a la normativa, ja oficial, paraules i estructures gramaticals valencianes mal vistes pels uniformistes més ortodoxos, però els ha permés seguir escrivint com si l’Acadèmia no existira, excepte per a criticar-la o per a soscavar la seua tasca normativa. Continuar leyendo Sobre els qui s’oposen a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua