Publicado el

El valencià de l’AVL no és un patués

Article publicat en el diari El Mundo el diumenge 18/11/2018, pàg. 24. El text que seguix pot presentar alguna xicoteta variació amb la publicació original, a més d’incloure hiperenllaços.

En la primavera d’hivern del 2004 el Consell de Francisco Camps presentava la versió en valencià del Tractat pel qual s’establix una Constitució per a Europa (TCE) en el context de la precampanya per al referèndum de ratificació que havia anunciat el Govern de Rodríguez Zapatero. El Govern català de Pasqual Maragall reaccionà acceptant la versió valenciana com a pròpia, en un moviment àgil, aplaudit per molts, que permetia garantir que es presentara a Europa una única versió en la nostra llengua del TCE i que alhora suposava un reconeiximent inusitat de la legitimitat de la modalitat valenciana per part de les màximes autoritats polítiques catalanes.

Això no obstant, no tot el món va quedar content. Qui era llavors president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el Sr. Martí i Castell, mostrà la seua indignació publicant l’article “Demagogia y vergüenza lingüísticas” en La Vanguardia (22/01/2005). El text és un magnífic resum de tots els prejuís lingüístics que alguns catalans tenen sobre el valencià, i en ell es critica asprament l’ús de formes com seua, excloga, establisca o vetlar en un text legal de la màxima formalitat, insinuant que convertixen la llengua en un patués, forma despectiva de referir-se a un dialecte que ens ve del supremacisme lingüístic francés. He seleccionat eixes quatre formes de les huit que cita el Sr. Martí perquè, veges tu, són les que recomanen les universitats valencianes i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana per als registres formals. Les altres quatre, esta, establit, jòvens [sic] i perjuí, les recomana també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i s’usaven amb total normalitat en la traducció del tractat i en la resta de la legislació valenciana fins a l’últim canvi de govern. Continuar leyendo El valencià de l’AVL no és un patués

Publicado el

Redescobrir la Declaració Valencianista de 1918

Article publicat inicialment dins: A. Colomer et al. 90 anys de la Declaració Valencianista [obra completa en pdf, 1,63 MB]. València: ACV Tirant lo Blanc, 2008, pp. 48-51.

Redescobrir la Declaració Valencianista de 1918 (DV18) és un exercici magnífic que ens pot ser de gran ajuda en la superació de les divisions que han afectat els valencians en qüestions identitàries. En efecte, es tracta d’un document sintètic (no tant les glosses que l’acompanyaren en el seu temps i l’acompanyen hui), que toca pràcticament tots els aspectes que en els últims anys han sigut més controvertits en la societat valenciana.

La seua pròpia existència ja desmentix la visió segons la qual abans de 1962 no havia existit valencianisme digne de tal nom. Esta situació d’oblit està causada en part per la diferent orientació que el nacionalisme fusterià té en relació al valencianisme tradicional. El primer es basa en la preeminència de la llengua i la cultura com a factors definitoris de la identitat que, en conseqüència, havia de ser essencialment catalana, mentres que el segon es basa en la identitat territorial creada per la història, les institucions forals i trets culturals específics que justificaven una «valencianitat» genèrica però diferenciada. Estes aproximacions tan diferents a la identitat col·lectiva dels valencians havia de donar lloc per força a cosmovisions diferents i, en alguns punts, contraposades.

Continuar leyendo Redescobrir la Declaració Valencianista de 1918

Publicado el

Aproximació al lèxic mèdic valencià popular del segle XIX

València: Real Acadèmia de Cultura Valenciana [Premi Jaume Roig, 2], 2005, 257 pp.
ISBN 84-96068-69-2.

Text de la contraportada

Si la malaltia és inherent a la vida, les accions orientades a combatre-la naixen junt a la pròpia consciència de l’humanitat. En conseqüència, no existix llengua que no puga expressar situacions o conceptes relatius a la vida, la mort, estar sà o estar malalt, estar ferit o els remeis que s’han de posar per a recuperar-se. Estem en un dels camps lèxics que solen ser més rics en una llengua, situació que es veu potenciada en les societats avançades, perque a la riquea del vocabulari patrimonial s’afigen els tecnicismes dels professionals de la medicina. Quan intentem estudiar este camp, és relativament senzill accedir a l’argot dels professionals a través dels texts escrits que deixen constància de les seues activitats o investigacions.

Continuar leyendo Aproximació al lèxic mèdic valencià popular del segle XIX