Article publicat en l’edició electrònica de La Vanguardia el 29/10/2018. El text que seguix pot presentar alguna xicoteta variació amb la publicació original, a més d’incloure hiperenllaços.
El llançament al públic abans de l’estiu de la plataforma de traducció i correcció Salt.usu [consulta el 29/10/2018 07:00] consolida i evidencia una vegada més la contrareforma lingüística que, passet a passet, ha mamprés la Direcció General de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme (DGPLGM) contra el pacte lingüístic materialitzat en l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i, en concret, contra el model de llengua que promou esta institució. El primer pas conegut fon la publicació d’uns Criteris lingüístics (2016) que en la pràctica prohibixen l’ús en l’administració autonòmica de certes formes lingüístiques recomanades per l’AVL, maniobra que denuncià el meu company d’Acadèmia, el professor Saragossà, en el diari Levante-EMV (2017) [1, 2 i 3], i que ha sigut l’origen del seu llibre El valencianisme lingüístic (2018).
Política Lingüística ha tractat de guardar les formes davant dels mitjans de comunicació i no dubta en fingir estar al costat de l’AVL. Això no obstant, els actes administratius que desplega van en la línia de deixar sense efecte pràctic el paper normatiu de la institució, fent pròpia una estratègia massa ben coneguda pels valencians: “que se consiga el efecto sin que se note el cuydado”.
Convé recordar que l’AVL creà un marc normatiu, basat en les Normes de Castelló, intencionalment ampli per a facilitar que siga acceptable per al màxim de les sensibilitats lingüístiques que malconviuen en la nostra societat. Així, ha recuperat paraules, formes i estructures defeses, entre altres, per lingüistes valencians d’escola fabrista com Sanchis Guarner, Valor, Giner o Ferrer Pastor, les quals foren relegades a finals del segle XX a l’àmbit informal de la col·loquialitat fins a l’aparició de l’AVL. Paraules, formes i estructures que, fora de l’ortografia, coincidixen amb bona part de les reivindicades per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana. L’AVL no prohibix, sinó que amplia. I com amplia, ha d’orientar i establir quines són les formes que considera preferents. Les preferències establides en les obres normatives i l’ús que se’n fa en la comunicació institucional constituïxen el model lingüístic de l’AVL, que és el que la institució considera més apropiat per als usos generals, públics i administratius.
Això no obstant, la DGPLGM s’ha marcat com a objectiu evitar que s’usen en l’àmbit de l’administració autonòmica aquelles formes que l’AVL considera preferents però que l’Institut d’Estudis Catalans no considera (encara) apropiades per al usos formals.
Dit clar i ras, si l’AVL haguera de seguir els Criteris lingüístics de la conselleria de Marzà, no hauria pogut publicar ni el Diccionari normatiu valencià, ni la Gramàtica normativa valenciana, ni la Gramàtica valenciana bàsica.
Des de la DGPLGM, el Sr. Trenzano, director general, i la Sra. Torres, subdirectora general, no han estalviat esforços per a estendre el que consideren la llengua “correcta”, cosa que per a ells implica desincentivar l’ús del model de llengua de l’AVL. Així, el fullet dels Criteris es va distribuir imprés no sols en la administració autonòmica, sinó també als ajuntaments valencians, fora del seu àmbit competencial. El fet és coherent amb el poc interés que han mostrat per difondre una obra de l’AVL molt més completa i útil per al funcionariat que vullga usar el valencià en la seua faena: la Gramàtica valenciana bàsica. El director general anà a fer-se la foto quan la presentà l’AVL, i prou. Del Manual de documentació administrativa (AVL, 2011), no cal ni parlar.
Tampoc han escapat els exàmens de valencià. La publicació de l’Orde 7/2017, de la CEICE, que regula el pas dels quatre nivells anteriors als sis actuals s’ha aprofitat per a rebaixar la normativa de l’AVL a font secundària i per a incorporar els esmentats Criteris com a matèria d’examen [article 3]. Tenint en compte que les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià no són específiques del personal que treballa per al Consell i a elles es pot presentar qualsevol ciutadà, això ve a ser com si per a fer un examen d’anglés exigiren conéixer el llibre d’estil de la BBC.
L’obsessió per dissuadir de l’ús de paraules normatives generals entre els valencians s’estengué també a la nova À punt. La DGPLGM tractà d’imposar la seua visió sobre la llengua formal al nou llibre d’estil de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació. Considerava que ni l’experiència de l’antic Canal 9 ni el Llibre d’estil per als mitjans audiovisuals en valencià de l’AVL (2011) s’havien d’aprofitar. Això no obstant, els responsables de la corporació no els han fet massa cas i el resultat ha sigut molt acceptable, almenys quant a la llengua oral. El que no s’ha pogut evitar és l’empremta de la mentalitat diglòssica trentina: les paraules més pròpiament valencianes, limitades a la llengua parlada, i les convergents, presumptament les úniques “bones”, per a l’escrit.
Els canvis que s’han aplicat al Salt, mencionat adés, van en el mateix sentit. Calia actualitzar la vella ferramenta informàtica que durant anys ha ajudat a traduir texts al valencià. Ara bé, l’antiga utilitat permetia triar el model de valencià a què es feia la traducció. Donava llibertat d’elecció. Però la DGPLGM ha decidit que en la nova versió, que és per a tots els ciutadans, no siga possible fer traduccions al model de valencià de l’AVL. És a dir, impedix que els usuaris puguen modular quin valencià normatiu volen usar. Per a acabar-ho d’adobar, han retirat l’accés al diccionari bilingüe castellà-valencià que es podia consultar en la pàgina web de la Conselleria d’Educació. És cert que calia actualitzar eixe diccionari amb les novetats normatives de l’AVL, però era l’únic de seues característiques accessible al públic valencià, que ara haurà de triar entre el Diccionari multilingüe de la llengua catalana de l’Enciclopèdia Catalana o el Diccionari bilingüe valencià-castellà de la RACV. Difícilment això contribuirà a promoure un ús normal i no conflictiu del valencià.
La DGPLGM reclama el seu dret a fer política lingüística. Ningú li’l pot negar. Té l’obligació de fomentar i promoure l’ús del valencià. Però censurar paraules o estructures gramaticals normatives no hauria d’estar entre els seus objectius. És discutible que la normalització lingüística haja d’estar en mans dels polítics. Per això les Corts Valencianes arribaren a un pacte lingüístic, cristal·litzat en l’AVL, per a tractar d’evitar que cada partit que arribara al poder volguera imposar la seua visió particular de la normalització del valencià.
Adherir-se al pacte lingüístic és, òbviament, voluntari. Hi ha actors socials que s’hi oposen i n’hi ha associacions consagrades a derogar-lo, com ara “Junts front a l’AVL”. Forma part de les regles de la democràcia, però la transparència també n’hauria de formar part. Soscavar la tasca d’una institució autonòmica mentres es fingix fer-li costat és passar-se d’astut, i mostra la fal·làcia tantes vegades repetida des del trentisme: que el model de llengua no importa, que és només una excusa per a no fomentar l’ús del valencià. Alguna importància tindrà quan s’encaboten tant en imposar el seu. En tot cas, no pareix una bona manera d’actuar si es pretén de veres que els valencians anem “tots a una veu”.