Article publicat en el diari El Mundo el diumenge 18/11/2018, pàg. 24. El text que seguix pot presentar alguna xicoteta variació amb la publicació original, a més d’incloure hiperenllaços.
En la primavera d’hivern del 2004 el Consell de Francisco Camps presentava la versió en valencià del Tractat pel qual s’establix una Constitució per a Europa (TCE) en el context de la precampanya per al referèndum de ratificació que havia anunciat el Govern de Rodríguez Zapatero. El Govern català de Pasqual Maragall reaccionà acceptant la versió valenciana com a pròpia, en un moviment àgil, aplaudit per molts, que permetia garantir que es presentara a Europa una única versió en la nostra llengua del TCE i que alhora suposava un reconeiximent inusitat de la legitimitat de la modalitat valenciana per part de les màximes autoritats polítiques catalanes.
Això no obstant, no tot el món va quedar content. Qui era llavors president de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, el Sr. Martí i Castell, mostrà la seua indignació publicant l’article “Demagogia y vergüenza lingüísticas” en La Vanguardia (22/01/2005). El text és un magnífic resum de tots els prejuís lingüístics que alguns catalans tenen sobre el valencià, i en ell es critica asprament l’ús de formes com seua, excloga, establisca o vetlar en un text legal de la màxima formalitat, insinuant que convertixen la llengua en un patués, forma despectiva de referir-se a un dialecte que ens ve del supremacisme lingüístic francés. He seleccionat eixes quatre formes de les huit que cita el Sr. Martí perquè, veges tu, són les que recomanen les universitats valencianes i l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana per als registres formals. Les altres quatre, esta, establit, jòvens [sic] i perjuí, les recomana també l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i s’usaven amb total normalitat en la traducció del tractat i en la resta de la legislació valenciana fins a l’últim canvi de govern.
Quan el Sr. Martí qualifica de patués el nostre valencià, el que fa és projectar sobre nosaltres la percepció que ell té dels seus conciutadans de la Catalunya “perifèrica”, els quals tendixen a parlar un llenguatge interferit entre el català occidental vernacle que els és propi i l’estàndard del català que l’IEC, TV3, la Generalitat de Catalunya, l’escola catalana, etc., fan extensiu a tot el seu país. El model de normalització lingüística de Catalunya reproduïx i aplica en el seu àmbit els models uniformitzadors de l’espanyol peninsular i del francés. No es tracta de discutir si la llengua és o no la mateixa (dins de Catalunya no hi ha cap dubte), sinó del concepte de com ha de ser una llengua “nacional”: no unida, sinó uniformada, no compartida ni policèntrica, sinó centralitzada, no horitzontal, sinó jerarquitzada. Per això la variant occidental està pràcticament exclosa de la televisió catalana i, quan apareix, sol fer-ho en boca de personatges rurals i poc sofisticats (sèries com Vent del pla, Lo cartanyà) o directament per a fer riure (cas de la Vicenteta, que representa un transvestit valencià intencionadament ridícul).
En tot cas, que un senyor d’un altre país diga amb displicència que els valencianets escrivim les nostres lleis en patués és una impertinència que hauríem d’ignorar. Una societat normal, segura d’ella mateixa, així ho faria. Per desgràcia, el provincianisme, també el lingüístic, és un mal endèmic entre els valencians i això explica en part el crèdit excessiu que se li donen ací, més que a eixes paraules, als prejuís que tenen molts catalans sobre els parlars occidentals de la nostra llengua i especialment sobre el nostre valencià. El problema el magnifiquen els valencians que se senten perifèria catalana i li atribuïxen a l’IEC unes competències que no té fora del seu àmbit administratiu al mateix temps que li neguen a l’AVL una autoritat normativa que sí que té en la Comunitat Valenciana.
La conselleria de Vicent Marzà pareix haver interioritzat en part eixos prejuís respecte a certes formes valencianes. La Direcció General de Política Lingüística té idees pròpies sobre quin valencià podria ser acceptable per als catalans prejudiciosos i les aplica en els Criteris lingüístics que ha fet obligatoris en l’administració autonòmica valenciana. Encerta quan defén que seua, excloga, establisca, vetlar són paraules pròpies de la llengua formal, vàlida per a tot l’àmbit lingüístic, però s’equivoca quan deslegitima l’AVL, la institució normativa valenciana, censurant altres formes principals valencianes com ara esta, jóvens i perjuí. A qui té la idea que la llengua ha de ser uniforme li té igual seua que jóvens, tot li pareixerà una amenaça a l’ansiada uniformitat. Cal fer-li entendre que diversitat i unitat són indestriables en el cas de la llengua que compartim. La una sense l’altra ens aboca a una confrontació estèril. I qui determina quin grau de diversitat respecta la dignitat del valencià és l’AVL, no li pertoca eixa tasca a una unitat administrativa de quart nivell del Consell.
Un principi bàsic en les relacions humanes és que qui no s’estima a ell mateix té molt difícil aconseguir que els altres el respecten. I amb les societats passa igual: si estan acomplexades, tenen la mirada provinciana i no respecten les institucions pròpies, difícilment podran persuadir els de fora perquè els tracten amb consideració. Nosaltres necessitem dignificar i fer respectar el nostre valencià, però això serà impossible si els responsables de Política Lingüística continuen donant a entendre que el valencià en què estan escrites les obres normatives de l’AVL i bona part de la legislació valenciana ja no és vàlid per a ser usat en l’administració del Consell i ens que en depenen.
