Publicado el

A la recerca d’un estandart valencià raonable

“A la recerca d’un estandart valencià raonable” és, que recorde, el meu primer article publicat en premsa. Es nota la inexperiència per l’extensió i la sintaxi, excessivament recarregada, però tot i això és interessant comprovar com avançava la idea, ja a principis dels ’90, que el problema lingüístic dels valencians estava molt relacionat amb els estàndards, els models de llengua i la normativa i que, en última instància hauria de ser possible trobar un punt de confluència acceptable per a tots amb independència de la concepció que cadascú tinguera de la llengua.


“A la recerca d’un estandart valencià raonable”
Las Provincias, 
1991, dissabte 5 d’octubre, p. 36

Habitualment, conseguir que a u li publiquen un articul es motiu de goig i satisfacio propies, pero d’este, si es que algu el llig, lo unic que de profit vaig a traure son problemes, conscient com soc que cridar al dialec i a la racionalitat en temes llingüistics en la nostra societat no solament es com predicar en el desert, sino que es censurable i perseguible per heretic. No obstant, correre el risc donada l’importancia que per a mi te el tema.
Quan les eleccions municipals canviaren l’equilibri de poder de l’Ajuntament de la ciutat de Valencia resorgi en força el debat sobre la llengua. Es digue que s’havia reobert la batalla llingüistica quan esta en realitat no s’ha tancat mai, i simplement havia canviat la relacio de poder entre els dos bandols. En tot cas, volguera ressaltar que este debat dels ultims mesos ha segut essencialment superficial i politisat, quan no s’ha restringit al popular deport de la descalificacio mutua burda i agressiva. S’ha intentat presentar la proposta llingüistica de l’Academia com una broma de mal gust consistent en suprimir accents i escriure “chiquet” en lloc de “xiquet”. No vaig a llevar importancia a la correcta ortografia de la paraula, pero la qüestio no es deu reduir a si s’escriu en “x”, “ch”, o “tx”, perque va molt mes enlla, i denota l’ignorancia, el rezel i els prejuïns dels qui parlen, en part deguts a les circumstancies en les que aparegue, pero sobre tot al modo i manera en que a lo llarc d’estos anys els seus responsables maxims l’han presentada a la nostra societat. Pero ya parlarém en un atre articul de les causes del gran desprestigi que patix esta proposta llingüistica perque, si be es indubtable que la normativa academica no es perfecta i ne te de defectes, tambe es indubtable, per a qui coneix les dos propostes a l’abast, que es la mes apropiada en diferencia per al valencià.
El problema que han tengut que afrontar els anexionistes llingüistics es el de confondre unitat en uniformitat, perillosa barreja de conceptes molt tipica en tota la peninsula especialment des del ’39. En fer-ho, han hagut de considerar com a perillosa qualsevol desviacio de la extrordinariament estricta normativa que imposà l’ICE en escomençar la transicio. S’alluntà decididament dels models gramaticals de M. Sanchis Guarner o de Carles Salvador per a adoptar-ne un atre molt mes catalanisant i estrany al valencià. La conseqüencia fon una reaccio contra un model en el que ningu es podia sentir identificat i la reafirmacio en la radicalitat —per a defendre’s d’eixa reaccio— de l’anexionisme. Est ultim intenta llevar qualsevol classe de fonament cientific a la proposta academica ridiculisant-la, i tractà per tots els mijos de centrar la polemica en lo cridaner dient: “Com se’ls pot ocorrer escriure “chiquet”? son unes haques ignorants”, pero fugint sempre de parlar de l’abast real que te. Esta implica una manera d’entendre la propia llengua des d’una optica netament valenciana, es dir, fer un estandart valencià que siga percebut pel nostre poble alhora com una llengua culta, capaç de fer-lo sentir en igualtat de condicions en els castellaparlants, i alhora com una cosa propia en la que es puga vore identificat. Est esforç, est estandart, no solament afecta a l’ortogra­fia, sino que tambe inclou, per supost, la gramatica, la fonetica i el lexic. Pero est esforç no ha segut l’unic que s’ha fet per mantindre la personalitat de la llengua valenciana. De fet, per molt que alguns nos queixem de la catalanisacio intensa que es dona en les escoles i en la llengua oficial, els anexionistes no s’atreviren en el seu moment a implantar el catala “tal qual”, i es evident que realment existix un estandar valencià promogut per la Generalitat i l’Universitat que es distint del barceloni lliterari que se’ns ha volgut vendre com a “llengua catalana”, si be estes diferencies es llimiten practicament a alguns punts de la flexio verbal. El defecte d’est ultim estandart ha quedat pales a lo llarc d’estos ultims anys de normalisacio llingüistica: l’immensa majoria dels valenciaparlants, practicament analfabets respecte de sa propia llengua, perceben este nou “valencià” com a estrany, que no com a cult. De fet, tots sabem de l’existencia dels diferents estandarts: com ara, en el mateix “El Temps” es distinguix clarament si l’autor es catala o valencià, i tenim l’eixemple de Canal 9. En la TVV es va fer marcha arrere i ara es gasta un estandart parlat prou valencianisat, netament distint al que sentim en TV3, pero que no s’ha vist correspost en un equivalent escrit. Cal, puix, que nos preguntem per qué es mante eixa resistencia a admetre per escrit les diferencies que, “de facto”, s’admeten ya en la llengua parlada.
Aço demostra que, en realitat, usar estandarts llingüistics diferents no implica trencar res, o es que, per ad aquells que estan tan convençuts de la pretesa unitat llingüisti­ca, ¿es trencaria eixa unitat per escriure “El fill fadri s’assentà i es va dedicar a vore el boxeig” en lloc de “El fill solter va seure i es va dedicar a veure la boxa” quan aixina es com ho diu la gent? ¡No sigam ridiculs! En tot cas es trencaria l’uniformitat llingüistica. Es mes, si la forma catalana es “serveixo”, ¿per que l’enronia d’esciure “servesc” en lloc de la forma classica i que tots diem “servixc”, quan ya s’està trencant la tan mitificada unitat uniforme? Llavors, ¿d’a on ix eixa por a escriure en un valencià que, per atra banda, coincidix molt aproximadament en el que parlem la majoria dels valencia­parlants un poquet formats, siga qual siga l’orige de la nostra formacio? Perque no es pot parlar sino de por al tractar este tema. Recordeu la reaccio d’histeria colectiva que es produi quan la famosa llista de 593 paraules de la TVV. Despres de varios mesos en un estandart prou valencianisat per a lo que podria haver segut, la direccio intentà donar una atre pas mes en el mateix sentit i esclatà la polemica. Es barrejaren en el mateix calaix castellanismes evidentíssims com ara sellomansana de cases, i algunes paraules valencianes rebujades ningu sap be per qué, que tot lo mes seran deu o dotze, front a valencianismes genuïns, com bambolla (per butllofa), cotonpel (per cotó-fluix), granera (per escombra), espenta (per empemta), etc. Es bandejà tot com a inacceptable sense fer matisacions. Especialment curiosa resultà l’actuacio d’un sector de la nostra societat, molt preocupat per estos temes ell, que se n’adonà de sobte quan aparegue la llista del proces de castellanisacio progressiva que patia TVV i va eixir al carrer a fer campanya per a que s’ampliaren els percentages d’emissio en valencià. Era una postura extraordinariament positiva que ningu en un poc de trellat haguera criticat si la campanya s’haguera mantengut fidel als seus objectius. Resultà paradoxal vore’ls en un acte celebrat en la Facultat d’Economiques mes preocupats per una llengua digna (lo qual, en si, tampoc es gens criticable) que per l’aument de la presencia castellana i,de fet, quan es va vore clar que la llisteta no solament no s’anava  a impondre  a “sanc i foc”,  sino que s’havia castigat a l’ostracisme —entre unes atres coses— al responsable de la mateixa —Lluis Fornes, “El Sifoner”; moltes vegades no es toleren be opinions contraries a les propies, pero quan es un company el qui es fa disident…— tota la moguda es va parar. Quedà alguna protesta esporadica per guardar les apariencies, pero ara que la llista ya no es perillosa, a pesar de que el proces de castellanisacio de TVV seguix imparable, ningu gosa dir res.
En resum, nos trobem en un moment en el que aquells que sempre han presumit de ser els autentics defensors de la llengua pareixen mes preocu­pats per com s’escriu esta que per si s’escriu. Han fet propia la divertida expres­sio “abans moros que catalans” convertint-la, aixo si, en “abans en castellà que en valencià secessioniste” i oferint en platera d’argent l’excusa perfecta per a que certs sectors de l’Ajuntament no gasten el valencià ni per equivocacio; les sempre brillants ments dels nostres politics pensen “Como a cada cosa que escribamos en valenciano tendremos follón, vamos a escribirlo todo en español y así fuera problemas”, de manera que els salvaguardes de l’eternament veritable ciencia podran per fi batre palmes en les orelles i cantar en alegria allo de “A la fi hem aconseguit aturar el desenvolupament del blaverisme”. Sera una gran victoria, ¿veritat?. Pero lo que acabaran per conseguir en eixe purisme cegallos es que desaparega el valencià, perque al cap i al la fi tots tendim a escriure com parlem i es evident que en este païs, els que parlen un valencià “no secessioniste” no son mes que una exigua minoria que tendix a zero. Potser aço haja de succeir de qualsevol manera, pero a qui tinga un minim de consciencia el dubte li romandra en el cap. Crec que està clar que nomes si conseguim, entre tots, reconduir la crispacio i la polemica en dialec i raonament per a establir un estandart llingüistic que tots pugam viure com a propi tindrem, els valencians i la llengua valenciana, alguna esperança raonable de futur.

* Per Angel-Vicent Calpe Climent, membre de Joventuts Ratpenatistes, del Consell de Redaccio d’Espenta Revista i de Futur Valencià.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *